"DOLPHING": L’ART D’ACOMPANYAR PERSONES

Si com jo, vius a Mallorca o prop de la costa, potser has tingut l’oportunitat d’observar dofins des de dalt d’una barca. Per jo, és una sensació de sentir-me acollida, a la vegada que lliure, en sintonia amb l’entorn, amb força i capacitat personal. Per això, procuro recordar l’experiència i tenir-la present en les sessions de coaching. I és que els dofins són una bella representació de l’exercici del coach:

• Els dofins neden al costat d’una barca sense interferir mai en la teva trajectòria: és sempre el mariner qui porta el timó i decideix el seu destí. En cap cas els dofins intervenen en aquesta decisió, no posen obstacles, no empenyen ni modifiquen el ritme.
• Quan el mariner, en funció de les ones i la força del vent, decideix virar (canviar la direcció de l’embarcació), els dofins s’acomoden: no qüestionen ni critiquen el canvi. No forcen la trajectòria, sinó que s’hi adapten amb elegància i suavitat. Són lliures, són flexibles i veuen en el mar una infinitat de camins possibles.
• Mantenen una distància justa entre la proximitat i el respecte: si navegues al costat de dofins et sents acompanyat, fins i tot pots sentir que nedeu junts, a la vegada que mai sents invadida la teva intimitat.
• Canvien de lloc i observen al mariner des de diferents punts de vista: els agrada nedar a un costat i altre de la barca, observar-te des de tots els costats per tenir perspectives diferents.
• Aporten sentit de l’humor, senzillesa, intel·ligència i habilitat: tenen la capacitat d’arrencar-te un somriure, de fer-te el viatge més agradable, de donar-te força i de no deixar-te arrossegar per les ones.

En el coaching, com en el dolphing, l’acompanyament es realitza amb curiositat, respecte i confiança cap a la persona, per tal que aquesta navegui amb llibertat, empoderament i consciència, i pugui arribar al seu destí.

Però acompanyar no és una cosa que fem només els professionals. És una activitat que tu, i tots nosaltres, realitzem a diari amb els amics, els companys o els fills. El que passa és que, allò que pels dofins és tant natural, és difícil d’aconseguir entre els humans. Sovint ens relacionem carregats de prejudicis i pors, donem consells a qui no en demana i esperem que l’altre actuï com ho faríem nosaltres (o com ens agradaria fer-ho).

Et proposo, doncs, que per un minut recordis les converses que has mantingut aquesta setmana i  revisis com acompanyes tu als teus. Encara que ho facis amb bona intenció, recorda que hi ha coses que mai faria un dofí: interposar-se, dirigir, empènyer.

Per contra, et recomano que utilitzis dues eines bàsiques del coaching: les preguntes i el silenci. Pregunta amb curiositat, mantén el cor i la ment obertes, i deixa que brotin les seves respostes. Si deixes que l’altre navegui amb llibertat al teu costat, segur que arriba a bon port.

Sigues dofí, practica el dolphing.