ESCALAR LA DESESCALADA. Una nova etapa d'adaptació emocional i psicològica.

Potser fa setmanes que somies en el moment de tornar a treballar, veure als amics i prendre una cervesa. Potser has desitjat durant setmanes sortir al carrer només “perquè sí”, sense comprar, sense tirar els fems, sense treure al ca. Potser pensaves que, arribat a aquest moment, recuperaries el teu estat d’ànim d’abans, les teves il·lusions, la mateixa energia.

I potser per això ara et sorprèn trobar-te encara més estressat/ada, més desanimat/ada o amb més ansietat que quan estaves tancat/ada a casa veient la pel·lícula a través de la finestra. És possible que, fins i tot, no tinguis ganes ni de sortir. Aquest és un sentiment generalitzat i està bé verbalitzar-lo i donar-li un sentit.

Per què, aquesta fase 1, ens està costant més del que pensàvem?

En primer lloc la “nova normalitat” no és gaire normal. Cal redefinir l’activitat laboral (qui en té!), cercar clients, adaptar-se a les noves condicions, gestionar-ho tot amb una conciliació familiar impossible i la incertesa de la pròpia supervivència del lloc de treball. La idea de “tornar a la feina” és una gran incògnita.

A més, és la segona vegada en dos mesos que ens afrontem a un procés d’adaptació. L’organització familiar, l’establiment de rutines personals, fixar nous horaris, etc., suposen un augment de l’estrès. Hem de tornar a aprendre a funcionar diferent, a conviure amb el virus, abocats a una nova realitat amb condicions diferents.

Per altra banda, tot i que enyoràvem les relacions socials, aquestes solen ser font de conflicte i estrès. Les relacions personals poden generar-nos malestar, expectatives, frustració, desil·lusions, necessitat d’esforç personal, patiment i desgast d’energia.

A això s’hi afegeix una ombra que planeja sobre nostre, com un ratpenat gegant (perdó), d’un possible rebrot del virus i un nou confinament. Aquesta idea ens pot generar una por soterrada (sovint no reconeguda, amb un judici constant del que fan els nostres veïns), ràbia, angoixa i fins i tot certa desídia a l’hora de prendre decisions i afrontar el nou escenari.

Tal vegada tot això que sentim sigui “normal” (entenent “normal” com quelcom habitual i compartit amb altres persones que pateixen la mateixa situació) però… què podem fer-ne amb tot això?

En primer lloc donar-nos permís per sentir-ho. Sembla que ara hauríem d’estar contents de sortir al carrer i assolir una dosi extra de llibertat. I en efecte, és possible que estiguem contents. Però aquesta emoció conviu amb com la por al què passarà, la impotència de la situació, la ràbia, la peresa, l’enveja, la melancolia o la frustració, entre moltes d’altres. Per això, està bé donar un lloc a tot el que sentim, perquè tot és una senyal d’alguna cosa que ens passa.

En segon lloc no exigir-nos massa. Quan a la meva filla de tres anys li proposo anar al carrer em diu: “ara no puc, he de jugar”. Per alguns infants és un factor estressant, i per nosaltres també pot ser-ho. Per això podem acollim-ho amb respecte i cautela. Si no tenim ganes de visitar a tothom, o ens costa estar especialment engrescats, no cal que ho fem encara. Podem transitar per aquest procés amb calma, sense demanar-nos que sigui d’una altra manera.

Per últim, podem anar incorporant coses que sí ens vinguin de gust. Tal vegada anar a llocs molt transitats ens estressa (la natura és sabia), però podem cercar hores del dia o indrets més tranquils, estar en contacte amb la natura, amb l’aire fresc. No quedar-nos tancats a casa no implica estar tot el dia rodejats de gent i de renou.

En qualsevol cas, sembla que, a alguns, aquest confinament ens ha canviat. I no hem de negar aquesta transformació ni tenir pressa per tornar a ser “allò que érem”. Podem transitar per aquestes fases de desescalada amb serenor i consciència… tal vegada descobrim que els nous aprenentatges ens cauen bé i els vulguem incorporar a la “nova normalitat”.