ENS ESTAM ADAPTANT AL CONFINAMENT? L'ALTRA CURVA DEL CORONAVIRUS

Molts de nosaltres estam ja cansats de la situació i entre la fatiga i la preocupació sentim que ens fallen les forces per seguir posant-li energia a aquest confinament. Perquè, mentre estam pendents de com avança el nombre de contagis, morts i recuperacions, hi ha una altra corba que també fluctua: la nostra emoció envers la situació de confinament.

El procés d’adaptació no és lineal, ni estable, ni ens fa estar necessàriament cada vegada millor. Però, quines són les etapes emocionals i conductuals per les que travessem aquests dies?

Davant una catàstrofe col·lectiva, estudis realitzats per Gleser y Gleser (1981), entre d’altres, destaquen diferents fases “d’emocionalitat social”:

• Fase de l’estat previ: moment en que socialment ens preparem per la possible catàstrofe. És habitual, i ho hem vist en aquesta ocasió, que les autoritats (i també la gent del carrer) minimitzi els possibles efectes de l’amenaça (ja va passar amb la pesta i amb el SIDA, que es va negar l’existència o el risc de transmissió). Curiosament s’ha demostrat que el fet de trobar-se davant situacions que podrien ser perilloses no genera en a població més protecció durant aquesta fase. De fet, en els dies abans del confinament, ens acostàvem (i alguns fins i tot es burlaven), tot i conèixer la situació mundial.
• Fase d’alerta: s’inicia quan es comencen a prendre mesures de protecció, en el nostre cas quan es prepara l’estat d’alarma, entre el 13-16 de març. En aquesta fase es necessita molta informació perquè la gent pugui reaccionar bé, ja que hi ha un estat d’ansietat generalitzada. Hi ha una tendència a la no reacció per part de la població, ja que predominen creences com que “això no passarà aquí”, “algú trobarà una solució”, etc. A més, quan no hi han experiències anteriors similars, la dificultat per creure, entendre i actuar per part de la població és major (aquí vam contemplar com alguns interpretaven el confinament com unes vacances i la sortida de ciutadans de Madrid es va disparar).
• Fase de shock: que si bé sol ser curta també és intensa i genera una sensació de irrealitat, paràlisi i desconcentració.
• Fase de reacció: la gent busca solucions i reaccionar davant el tema sense pensar o reflexionar en possibles causes ni conseqüències. Hi ha una certa psicosis generalitzada i actuem per impulsos. Només cal recordar l’ànsia amb la que la gent va sortir als supermercats per omplir el rebost de productes no peribles, com el paper de wàter.
• Fase d’adaptació: moment que ocorre passades unes setmanes en que la gent comença a habituar-se al nou escenari. Alguns indicadors d’aquesta fase podrien ser que l’ansietat i la intensitat emocional es redueixen, s’inicien temes de conversa aliens a la catàstrofe, es creen hàbits i creences relacionades amb aquest nou món (que no sempre són funcionals en un futur), i de sobte sentim una certa normalitat en aquesta situació tant extrema. Aquesta habituació és la que explica, per exemple, que la gent es segueixi procreant durant una guerra.
• Fase post catàstrofe: caldrà estar atents i investigar de manera urgent quines són les seqüeles emocionals en la població (por, estrès, culpa) i minvar el seu efecte paralitzador, desmotivador o de manca de salut mental.

Sembla clar que actualment estam en la fase d’adaptació. Però dins aquesta fase, el procés tampoc és estable i, per això, és possible que l’energia i positivitat des del principi del confinament hagi variat. Segons la meva experiència, i la de les persones a qui acompanyo emocional i psicològicament aquests dies, diria que hem travessat també diferents moments:

• Els primers dies de confinament: davant l’estranyesa de la situació, ens vam haver de ressituar individual i socialment per crear dinàmiques noves, establir hàbits, dissenyar el teletreball i la vida. Vam posar focus en estratègies d’organització i adaptació, i aquesta novetat ens va regalar una dosi d’extra d’energia i atenció.
• Les dues o tres setmanes següents: vam iniciar una acceptació envers la situació i fins i tot motivació col·lectiva. Van aparèixer els “confinats perfectes” que ho veien com una oportunitat, les primeres imatges d’activitats creatives, jocs infantils, memes, cartells als balcons, DJ’s improvisats, etc. Aquests dies vam experimentar un sentiment de solidaritat, esperança i ganes de solucionar el conflicte.
• La darrera setmana: el cansament, la inestabilitat econòmica, la soledat (o la manca d’aquesta) i la incertesa general han iniciat un declivi de la motivació en algunes llars. Alguns d’aquells voluntariosos i positius emeten ara un discurs més desgastat i desil·lusionant, i una necessitat cada vegada més latent de posar fi a aquesta situació. Aquesta fase coincideix (i s’alimenta) amb les primeres informacions sobre el desconfinament. La manca de claredat, i la contradicció entre diferents fonts, sobre com i quan es produirà aquest procés, han generat ànsia i desmotivació entre la població. La incertesa es pot gestionar uns dies, o setmanes, però quan s’allarga por provocar diferents estats emocionals.

Aquests dies m’he sorprès gratament de la resiliència que he observat al meu voltant. Ens hem adonat de la capacitat d’adaptació i flexibilitat col·lectiva que som capaços de desenvolupar en temps de crisi, i malgrat els alts i baixos emocionals que tots patim, hem descobert recursos poderosos per estar bé.

Però, quin és el límit de la nostra capacitat d’adaptació?

La bona notícia és que, segons alguns estudis psicològics, la capacitat és gran i que és proporcional a la mida de la catàstrofe (com més difícil és la situació més recursos personals som capaços de generar), però també cal saber que el cicle d’acceptació i adaptació és irregular. Per això, prendre consciència que les emocions que tenim avui formen part del procés, i que canviaran en els pròxims dies, tal vegada ens pot ajudar a viure-ho tot amb més tranquil·litat.